El món del sector públic al conjunt de l’Estat està en plena ebullició. Els esdeveniments se succeeixen amb celeritat: retallada i congelació de sous als treballadors públics, qüestionament del paper i de la grandària de les administracions, voluntat d’aprimar les estructures administratives. Al nostre entendre, però, una de les qüestions més rellevants quan parlem del sector públic al nostre país, probablement la més rellevant i decisiva, no l’està plantejant cap dels agents implicats. Ens referim a la necessitat que la nostra societat disposi d’un sector públic eficaç, competitiu, innovador, avivador dels principis democràtics i al servei de les necessitats i les demandes de la Catalunya d’avui i del demà.

MÉS ENLLÀ DELS PLANTEJAMENTS també necessaris sobre l’eficiència (com podem tenir els mateixos serveis públics amb un cost menor, com racionalitzar estructures, com millorar processos) i l’economia (com eixugar el dèficit públic, en quines àrees i àmbits de la gestió podem estalviar i quins òrgans són innecessaris, com es financen determinats serveis públics), sembla com si ningú parés atenció al moll de l’os de la qüestió: quina estructura d’Estat? Quines administracions públiques per donar resposta a quines necessitats i demandes de la societat catalana? Quins models de gestió? Tenim realment un sector públic dinàmic, innovador, amb organitzacions flexibles i amb professionals capacitats tècnicament?

LA NOSTRA HIPÒTESI, AL MARGE de la idoneïtat del model productiu per generar benestar de manera sostinguda, és que el sector públic juga un paper capital: en la conformació d’aquest model productiu, en la seva transformació en benestar i justícia social, i en el rendiment global del mateix model productiu. Tampoc no voldríem ser catastrofistes i qualificar el model de sector públic vigent d’incapaç. Preferim parlar de limitacions que, al nostre parer, no rauen tant en el seu pes econòmic, ni en la seva magnitud ni en el seu paper, sinó sobretot en la seva aportació de valor. No n’hi ha prou a plantejar l’eficiència per se, sinó per a què. Ens referim, de manera molt simple, a la productivitat de les administracions públiques i a la seva aptitud per aprofundir en el valors democràtics i de progrés a través de polítiques efectives i socialment legítimes.

TOT PLEGAT ENS PORTA A AFIRMAR amb rotunditat que la reforma de les administracions públiques a l’Estat (també a Catalunya) segueix sent una assignatura pendent. Des de l’adveniment de la democràcia, molt poc s’ha fet per replantejar la gestió pública i les estructures administratives, per reformar la funció pública des d’una visió innovadora i al servei de la societat. És cert que s’han fet avenços en àmbits concrets però la nota general segueix sent la d’un suspens clamorós. I no serà per manca de referents d’altres experiències de reforma ni d’estudis, diagnòstics i propostes (que omplirien prestatges i prestatges). Simplement, no ha estat una prioritat política.

EL DEBAT NO POT SER ÚNICAMENT el de congelar i retallar els sous dels funcionaris, ni el d’aprimar com sigui les estructures del sector públic i prou. El debat ha de versar sobre com podem construir administracions més eficients però també més dinàmiques, més obertes i menys burocràtiques, reconegudes socialment, més responsables i més transparents amb sistemes de qualitat, d’avaluació i de rendiment de comptes que permetin identificar i implantar oportunitats de millora, amb professionals qualificats, amb sistemes retributius i d’incentius que afavoreixin l’assoliment de resultats. Aquests són els aspectes realment rellevants i urgents, amb els quals ens juguem el futur com a societat.

LA CRISI OBRE UNA OCASIÓ HISTÒRICA per canviar. Aprofitem-la i fem entre tots la feina que cal. Amb tenacitat, amb la mà estesa i sabent que caldrà treballar dur i renunciar, des del sector públic, a alguns apriorismes anacrònics. Estem convençuts que la feina valdrà la pena si finalment sabem construir entre tots un servei públic útil per al desenvolupament social i econòmic i per a les generacions futures.

Isidre Obregón i Josep M. Vilalta

President i soci fundador de l’Associació Catalana de Gestió Pública